Això és una aventura molt important per a mi. Quan estava a Senegal per buscar el meu visat , la persona que dona els visats em va dir d’anar a buscar el meu visat dins d’una setmana. Vaig anar, després ella em va dir que el visat no és feia perquè el cap estava de viatge, i que jo havia de tornar dins d’una setmana. Jo estava molt trista, desesperada. Durant una setmana, no vaig menjar bé i estava malalta perquè jo pensava que no anaven a donar-me el visat.
Per fi vaig tenir el visat i el mateix dia, vaig viatjar a España. Vaig fer una escala a Las Palmas i una altre a Madrid. Quan vaig arribar a Madrid, vaig canviar d’avió i vaig perdre el avió. No sabia què havia de fer, no sabia parlar Català, tampoc Castellà, l’única paraula que vaig entendre era “recepció”, i vaig preguntar a la recepció. A la recepció vaig esperar més d’una hora per canviar el meu bitllet. D’aquí vaig pujar al passadís M per arribar al metro. Quina sort! Al metro vaig veure un Àfrica que va ajudar-me. Tenia gana, fred i estava molt avorrida, el meu objectiu era veure els meus pares. El noi i jo vam esperar més de sis hores abans de prendre l’avió per Barcelona. Quan vaig arribar a l’aeroport vaig buscar els meus pares, no els vaig veure i vaig trucar-los però els seus telèfons estaven apagats. Després de trenta minuts, la meva mare em va veure per casualitat i va buscar el meu pare que estava dins l’aeroport també buscant- me.
Per fi vaig ser amb la meva família a qui no vaig veure durant vuit anys. Mai oblidaré aquesta aventura tan trista, en ella vaig aprendre que és bo parlar moltes llengües.
